Expliquen que Mossén
Alcover en 1909 mentre camejava el país per confeccionar el Diccionari Català
Valencià Balear va anotar en el seu diari que allò dels valencians que més
l'oprimia el cor era
veure la falta absoluta d'amor a la llengua pròpia. Nogensmenys,
el gran lingüista s'equivocava. Potser no hi va trobar amor filològic,
ni interés normativitzador, ni ganes d'abandonar l'analfabetisme vernacle. Però d'amor a la llengua, i tant
que n'havia. Sense
aquest amor i sense una arrelada població que la parlara, la llengua en la que
escric no hauria arribat als dies actuals. Els nostres avantpassats a la seua
manera, potser inocent i sense formació acadèmica, han maldat per la seua
puresa i preservació. És cert que en les darreres dècades una gran massa de
població s'ha castellanitzat, però això ha estat un fenòmen uniformitzador colosal que ben poca cosa podien fer ells per aturar-lo. En general, i sobretot
en els pobles, no ha hagut pas consciència de llengua nacional, però si de llengua lligada
a la terra i a la família. Aquests conceptes tan íntims, són més sentits que
els nacionals, i és per això que els nostres antecessors s'han estimat el
valencià. Han estat capaços d'integrar els nousvinguts i han reprovat les
defeccions i la desgana. Es conderaven valencians perquè parlaven valencià. Mon sogre sempre deia: jo parle valencià, jo sóc valencià. Recorde
les dones de la seua generació prenent la fresca al carrer i renegant els manyacos quan deien assul
o amarillo, en comptes de blau i groc. O rectificant els mots xumenera,
seise, moatros, faigga, que en bon catalanesc crevillentí eren
ximenera, setze, mosatros i faça.
Potser des de la nostra prespectiva culta i moderna ens semble estrany que els nostres pares tinguen
consciència vital de llengua. Allò cert és que sovint fan memòria com era el valencià
en el temps del seus avis, observen com es parla hui, i vaticien el seu futur.
Hem escoltat a les tertúlies domèstiques remembrances com: “Quan jo era
menua ma mare mos dia: afanyeu-vos que farem tard!”; “Mun pare en fer-se
de nit me dia: Creua la balda de la porta!”; o “Denans la gent gran dia: na,
nareu, nyareu!, en comptes de mireu o això..., incâ la Teresa
diu: na la teua neboa“; o “Ma mare pa referi-se a la lejia dia
llexiu” i “M'auelo quan mosatros diem entonses, mos dia ben fort: mig
armut i quatre onses! Ell dia llanvoses, o una cosa aixina” 
Malgrat
les incorreccions, la llengua dels nostres pares és si fa no fa, la mateixa que
es va fixar aquí cap el segle XVII, amb els mateixos admissibles barbarismes i arcaismes,
però també amb una extraordinària riquesa lèxica i fonètica. L'evolució i la
geografia de la llengua també ha estat percebuda pels nostres grans. Així quan
algun crevillentí parla amb l'ancestral passat simple -que n'hi ha- hom sent:
nyà, parla com els del Camp d'Elx! Per be, que és ignorància, perquè la majoria
saben que antigament, al segle XIX, Crevillent i Elx compartien la mateixa
modalitat. Però per a befa majúscula, la que els auelos fan del zezeisme
hipercorrectiu actual que solen practicar alguns polítics i sabuts crevillentins.
Arribem a escoltar organitzatzió, polizia, i fins i tot, inaudits
conziztoris munizipals que fan riure el més seriós. Els auelos,
en sentir aquest argot a la televisió local repliquen “Però, com
parla eixe barrugo? Ahón ha aprés eixe a farfollà així?”
